Empès per una exorbitada crítica al suplement Culturas de La Vanguardia, abans de l'estiu vaig decidir comprar-me el darrer llibre de Jordi Esteva: Los árabes del mar. I després d'unes quantes setmanes obsessionat per esgarrapar temps diari per dedicar-me a devorar-lo, he passat l'última pàgina. M'ha fascinat: des del principi fins al final. Sense entrar en comparacions, l'estil descriptiu de les gents i els paisatges africans i aràbics m'ha semblat molt proper al de l'inimitable Ryszard Kapuscinski. I argumentalment, tot el llibre es basa en la passió de l'autor per descobrir el poc que queda, en un món globalitzat i massa canviant, d'una civilització d'àrabs que van dominar durant segles, amb els seus dhows, l'oceà Índic... "el veritable Mediterrani", si per Mediterrani considerem l'entesa entre cultures gràcies al comerç. M'han agradat els capítols dedicats al viatge iniciàtic pel Sudan i el Iemen. M'ha encantat la descripció de l'Oman actual. I m'ha fascinat la baixada fins a la "costa dels Negres" africana, per descobrir-hi la turbulenta i desconeguda (a occident) història dels seus sultanats d'origen omanès, de noms tan evocadors (Zanzíbar*, Pale, Lamu, Mombasa...) com les espècies que s'hi comerciaven. I, per damunt de tot, m'ha deixat bocabadat descobrir que bona que pot ser la gent i fins a quin punt es pot desviure un poble com l'àrab per l'hospitalitat. * A Zanzíbar va néixer, aquesta setmana ha fet seixanta anys, Farrokh Bulsara, potser més conegut per Freddie Mercury.