Torno a tenir una època lectora, gairebé obsessiva. I me n'aprofito: noto que he de recuperar molt de temps perdut, en matèria literària. I només cal que em caigui a les mans un llibre bo perquè les ganes de llegir augmentin. És el cas del clàssic entre els clàssics Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé.

Una novel·la rodona i, sobretot, sensacional... en totes dues accepcions. Com que tinc el costum de marcar les pàgines on hi ha alguna frase o passatge que m'ha encantat, tot seguit us els reprodueixo per resumir, en pocs conceptes i segons el meu punt de vista, l'obra:

> "Su piel mimada por el sol del ocio"
Descripcions i sensacions a flor de pell.

> "Poco antes del final, después de algunas reacciones esporádicas, el mucho saliente provocó desánimo y flojera por ambas partes y reinó la depresión hasta el cierre. [Información Nacional Bursátil]"
Col·locar aquest text com a citació prèvia a un capítol diu molt de la ironia fina de l'autor.

> "Pero no había que olvidarlo, su mujer poseía una pierna realmente catalana, recia, familiar, confortable, tranquilizadora, una pierna que atestiguaba la salud mental y la inquebrantable adhesión de su dueña, por encima de posibles devaneos, a las comodidades del hogar y a la obediencia al marido, una pierna, en fin, llena de sumisión y hasta de complicidad financiera, símbolo de un robusto sentido práctico y de una sólida virtud montserratina. Y dijo la pierna: "Como tú quieras, Oriol"."
Brillant!

Aquest any se n'ha parlat força, de la retirada republicana fugint del feixisme franquista. Setanta anys després, n'han aparegut força llibres (sobretot a Catalunya Nord), se n'ha fet algun documental potent i s'ha publicat Un de tants (Club Editor, 2009), un recull de reflexions i de records de l'arenyenc Lluís Ferran de Pol de quan va passar, com a tinent de l'exèrcit republicà, pels vergonyants i infrahumans camps de concentració francesos establerts a les platges del Rosselló (Argelers, Sant Cebrià, Barcarès...).

Feia temps que no llegia uns escrits tan planers, despullats d'artificiositat i de palla, tan concisos. I, alhora, amb una potència i una contundència terribles. La fam, la soledat, la desesperació, la derrota, la ignomínia, hi queden plasmats en primera persona amb textos i frases com aquests:

"Els intel·lectuals (això que a Catalunya en diuen intel·lectuals) m'embafen. I, amb totes les excepcions que calguin, francament, més m'estimo els polls de la derrota"
[parlant d'alguns intel·lectuals exiliats, mentre ell i els seus soldats són als camps rossellonesos]

"Estic disposat a ser qui era, a reprendre'm, a provar de tirar endavant... Bé, parlem-ne, de ser qui era... No, no seré mai com era, malgrat la meva joventut... Hi ha els morts, la vasta fossa dels enterrats per amor de pàtria. Han quedat lluny, distants, però, alhora, ens han restat dins: n'estem prenyats. No podem, no volem expulsar-los de nosaltres".
[parlant de quan l'informen que podrà sortir del camp i anar-se'n cap a Mèxic]

"Però sense oblidar que, anem allà on anem, serem per sempre, els fills d'una derrota..."
[última frase]

Actualització: a VilaWeb es poden descarregar dos capítols de 'Un de tants', aquí i aquí.

La setmana passada vaig pujar per enèsima vegada a Perpinyà amb el Webhàmster i, també per enèsima vegada, vam fer la ruta de les llibreries: FNAC, Privat, Torcatis... I encara per enèsima vegada vaig tornar del Rosselló carregat de títols que no m'hauria imaginat mai que existien.

Un d'aquests és Nauru, l'île dévastée, signat per Luc Folliet, i l'he devorat en un parell de dies. S'hi tracta, ras i curt, de "com la civilització capitalista a arrasat el país més ric del món". Una república, val a dir, minúscula (21 km2) i enclavada al Pacífic sud:

Els pocs milers d'habitants de Nauru han vist aquests últims dos segles com grans potències mundials (Gran Bretanya i Alemanya) o regionals (Austràlia, Nova Zelanda, el Japó) ocupaven consecutivament l'illot, bàsicament per extreure'n l'únic recurs natural del país: el guano, el fosfat, útil tant per fer adobs per a l'agricultura com per a fabricar explosius. Fins el 1968, quan va arribar el torn a Nauru d'obtenir la independència, els beneficis del fosfat amb prou feines repercutien a l'illa. Però des que el país va obtenir veu i vot a l'ONU, en un obrir i tancar d'ulls el PIB per càpita es dispara fins a 20.000 dòlars i a la dècada de 1970 es pot arribar a considerar el més ric del món, al costat dels estats petroliers.

Luc Folliet explica, amb molta traça, la bogeria col·lectiva a Nauru pels diners, que va fer arraconar a tota una generació el sistema tradicional de vida: aterren a l'illa centenars de vehicles de luxe, aparells de música i vídeo d'última generació, luxes de tota mena i el menjar preparat. "No es fabrica. Tot es llença. Ningú no repara res. Tot se substitueix. Ningú no produeix ni treballa, ningú no cuina. Es consumeix."

L'estat ho paga tot (l'electricitat de tothom, els estudis a l'estranger i fins i tot una dona de fer feines per a totes les cases!). Sense impostos, els governs de torn decideixen que per gaudir tothom d'aquesta "utopia capitalista" (Naurutopia) cal invertir els ingents ingressos dels fosfats en immobles i construccions a tot el món. Nauru "s'expandeix territorialment" a Austràlia, a les illes del Pacífic i, de fet, allà on hi ha possibilitats d'invertir en totxo. Però la mala gestió de molts dels projectes immobiliaris de Nauru va convertir en trenta anys aquell somni de riquesa en un malson. Nauru entra al segle XXI en fallida, empobrit enormement i amb duríssimes seqüeles dels anys de vaques grasses: diabetis i obesitat disparades, danys irreparables al medi i, sobretot, sense ni un dòlar a les arques de l'estat. Comença una nova etapa, marcada per l'austeritat absoluta, i Nauru s'ha d'empescar sortides a la profunda crisi com sigui: com a paradís fiscal, fent revenda de passaports, rebent fins a mil "boat people" (refugiats asiàtics) a qui Austràlia havia prohibit de desembarcar a les seves costes el 2001, venent el seu vot al Japó dins la Comissió Internacional Balenera o a Taiwan dins l'ONU...

Des de 2005, explica Folliet, una nova generació de nauruans ha entrat en l'escena política amb la intenció de regenerar el país. Considerant que han tocat fons, aquests joves polítics volen aixecar el país una altra vegada. I la taula de salvació a què s'agafen són... els fosfats que encara queden per explotar!

Més informació de Nauru:
* World Factbook de la CIA.
* Discover Nauru.
* Country profile de la BBC.
* Wikipedia.
* Domini .nr a internet.

Avui, diada de Sant Jordi, he pescat a la ràdio una informació de la col·lecció de llibres Cambuleta, formada per "contes destinants a infants escrits en el dialecte propi del Pallars Sobirà, el Pallars Jussà i l'Alta Ribagorça".

De moment ja hi ha tres títols: "Cantallops", "Un dia amb l'Àssua" i "Lo padrí James".

La col·lecció és impulsada pel Grup lo Carriscle, amb la intenció de recuperar entre la mainada un parlar amenaçat de mort per la pressió de l'estàndard català... i el castellà.

La setmana passada vaig anar a petar a un bloc que, de moment, ocupa el primer lloc en el meu rànquing del millor del 2009. És la Base de badades, un "diccionari ludicofestiu de la llengua catalana" que ofereix, periòdicament, definicions del seu peculiar bokabulari ("Paraula d'origen basc que designa aquella persona que crea paraules o que juga amb el seu significat"). Realment, costa destriar alguna de les definicions del seu extens arxiu, perquè de fet totes valen la pena. Per acabar d'enganxar-nos al bloc, els autors complementen les definicions amb unes quantes imatges al marge dret de la pàgina que tampoc es queden enrere...