warning: Creating default object from empty value in /home/marti/public_html/elbloc/modules/taxonomy/taxonomy.pages.inc on line 34.

Lectures

La solució a la desocupació

No sé com, però ahir em va venir al cap un llibret de vinyetes que em vaig comprar en una estada a Anglaterra, el llunyíssim estiu del 1985. I avui, a casa la mare, l'he trobat amb molta facilitat.

Tinc la certesa que un llibre així, ara mateix, seria motiu d'escàndol a casa nostra:

No tinc ni idea si va aixecar polseguera aleshores a la Gran Bretanya, en plena crisi econòmica, però de motius, no en mancaven:

:P

Constel·lació poètica

Aprofitant la temporada d'hiperactivitat que tinc actualment, i la vena tastaollètica que arrossego de sempre, dimecres al vespre m'he trobat al Palau de la Música... i no en un bar mirant el Llevant-Barça.

A la cova dels lladres Millet i Montull s'inaugurava la Barcelona Poesia amb un tast de tots els poetes i totes les poesies que es podran sentir (en tots els sentits i amb tots els sentits) aquests dies a la ciutat.

Hi vaig descobrir que la poesia pot ser llum excelsa:

I pot ser fosca:

Però sempre, sempre, és dificultosa:

Poesia

Paga molt la pena un dia entre setmana, com avui, agafar el cotxe i anar-se'n, al vespre, cap a Sabadell a escoltar un recital de poesia. Paga la pena, fins i tot havent tingut en el trajecte una topada amb un altre vehicle, per culpa d'una calada desgraciada i una ullada desencertada al GPS. Sigui com sigui, he arribat bé i sencer al bar Suripanta, just per escoltar el millor recitador que conec de poetes del segle XX i XXI: l'Òscar Rocabert.

Rocaberts de Catalunya, uniu-vos i reciteu! Gràcies.

Actualització: el dissabte 19 de març, a les 19.30, se'l pot tornar a escoltar a la PAPA de Barcelona.

Sisena Flota

Què tenen en comú els dònuts, els texans, els supermercats, les rebaixes, el rock, els xiclets, els encendeors Zippo, la Coca-Cola i els bars New York, Panams i Califòrnia de Barcelona? Doncs que tot plegat és influència directa de la presència de...

Vivament recomanable!

Sergi Padró

No pararé de recomanar-vos que us subscrigueu al fanzín electrònic El Estafador. Ara en repassava alguns exemplars i avui m'ha encantat la feina del dibuixant Sergi Padró. Un exemple:

Gràcies, Pius

La Serra me'l va deixar l'altre dia, quan la vaig visitar a casa seva. Me'l recomanava insistentment, perquè deia que tenia passatges formidables. I jo, el que em digui ella (especialment en el terreny literari), m'ho crec a ulls clucs. Així que, després de la visita, em vaig endur cap a casa Arrels nòmades, de Pius Alibek. Són una mica més de tres-centes pàgines, que he devorat esgarrapant temps del meu dia a dia.

Diu l'editorial: "'Arrels nòmades' és el relat d’una vida a l’Irac. Els personatges, les escenes, les emocions i els sentiments humans s’evoquen amb una claredat i una força magistrals. Pius Alibek inicia una incursió, poderosa i prometedora, a la literatura catalana. Fa que l’encís d’Orient es respiri familiar a aquesta riba." Hi coincideixo plenament i només hi puc afegir una cosa: gràcies, Pius. Gràcies per compartir-nos tan generosament tot allò que t'ha marcat a la vida, que t'ha fet créixer, i per transmetre-ho de manera tan planerament especial.

Si el llegiu, us recomano vivament de veure, posteriorment, aquesta llarga entrevista que li van fer a VilaWeb.

"Últimas tardes con Teresa"

Torno a tenir una època lectora, gairebé obsessiva. I me n'aprofito: noto que he de recuperar molt de temps perdut, en matèria literària. I només cal que em caigui a les mans un llibre bo perquè les ganes de llegir augmentin. És el cas del clàssic entre els clàssics Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé.

Una novel·la rodona i, sobretot, sensacional... en totes dues accepcions. Com que tinc el costum de marcar les pàgines on hi ha alguna frase o passatge que m'ha encantat, tot seguit us els reprodueixo per resumir, en pocs conceptes i segons el meu punt de vista, l'obra:

> "Su piel mimada por el sol del ocio"
Descripcions i sensacions a flor de pell.

> "Poco antes del final, después de algunas reacciones esporádicas, el mucho saliente provocó desánimo y flojera por ambas partes y reinó la depresión hasta el cierre. [Información Nacional Bursátil]"
Col·locar aquest text com a citació prèvia a un capítol diu molt de la ironia fina de l'autor.

> "Pero no había que olvidarlo, su mujer poseía una pierna realmente catalana, recia, familiar, confortable, tranquilizadora, una pierna que atestiguaba la salud mental y la inquebrantable adhesión de su dueña, por encima de posibles devaneos, a las comodidades del hogar y a la obediencia al marido, una pierna, en fin, llena de sumisión y hasta de complicidad financiera, símbolo de un robusto sentido práctico y de una sólida virtud montserratina. Y dijo la pierna: "Como tú quieras, Oriol"."
Brillant!

Horts urbans

Totes les preguntes que us plantegeu sobre els clàssics horts urbans situats a les lleres dels secs rius de la ciutat, tenen resposta al petit documental de Pau Faus titulat La ciudad jubilada:

La Ciudad Jubilada from Pau Faus on Vimeo.

Especialment inspirador de la psicologia humana és el passatge del minut 3 al 3.30... i la tendra frase final d'Abilio Cabanillas, després dels crèdits.

El vídeo es complementa amb un llibre-diccionari del mateix títol: La ciudad jubilada.

La fam i la paraula

Aquest any se n'ha parlat força, de la retirada republicana fugint del feixisme franquista. Setanta anys després, n'han aparegut força llibres (sobretot a Catalunya Nord), se n'ha fet algun documental potent i s'ha publicat Un de tants (Club Editor, 2009), un recull de reflexions i de records de l'arenyenc Lluís Ferran de Pol de quan va passar, com a tinent de l'exèrcit republicà, pels vergonyants i infrahumans camps de concentració francesos establerts a les platges del Rosselló (Argelers, Sant Cebrià, Barcarès...).

Feia temps que no llegia uns escrits tan planers, despullats d'artificiositat i de palla, tan concisos. I, alhora, amb una potència i una contundència terribles. La fam, la soledat, la desesperació, la derrota, la ignomínia, hi queden plasmats en primera persona amb textos i frases com aquests:

"Els intel·lectuals (això que a Catalunya en diuen intel·lectuals) m'embafen. I, amb totes les excepcions que calguin, francament, més m'estimo els polls de la derrota"
[parlant d'alguns intel·lectuals exiliats, mentre ell i els seus soldats són als camps rossellonesos]

"Estic disposat a ser qui era, a reprendre'm, a provar de tirar endavant... Bé, parlem-ne, de ser qui era... No, no seré mai com era, malgrat la meva joventut... Hi ha els morts, la vasta fossa dels enterrats per amor de pàtria. Han quedat lluny, distants, però, alhora, ens han restat dins: n'estem prenyats. No podem, no volem expulsar-los de nosaltres".
[parlant de quan l'informen que podrà sortir del camp i anar-se'n cap a Mèxic]

"Però sense oblidar que, anem allà on anem, serem per sempre, els fills d'una derrota..."
[última frase]

Actualització: a VilaWeb es poden descarregar dos capítols de 'Un de tants', aquí i aquí.

Günter Wallraff

Quan era molt més jovenet, un dels llibres que més em van quedar gravats a la memòria va ser Cap de turc. La clau del llibre era que l'autor, el periodista Günter Wallraff, s'havia mimetitzat en turc a l'Alemanya dels anys 1980 i vivia i treballava com ells, per poder explicar què era força aproximadament ser membre d'aquesta comunitat.

Ara m'assabento que en Günter Wallraff, amb 67 anys, acaba de publicar un nou llibre (i film), en què s'ha ficat en la pell d'un negre a l'Alemanya actual. I, és clar, ha recorregut al seu antic mètode...