warning: Creating default object from empty value in /home/marti/public_html/elbloc/modules/taxonomy/taxonomy.pages.inc on line 34.

Nacions

Ramon Muntaner i els almogàvers

Avui s'ha inaugurat al Museu d'Història de Catalunya l'exposició El temps dels almogàvers. La crònica de Ramon Muntaner, amb el comissari Stefano Maria Cingolani de guia.

Miniatura del final del segle XIII d'un cavaller català:

La venjança dels almogàvers:

Cotxes torinesos

Diuen que Torí és una de les capitals mundials del cotxe...

Al carrer:

A Champorcher (Vall d'Aosta):

A la Pinacoteca dels Agnelli (Lingotto, Torí), exposició de Ron Arad:

Bertsolari Txapelketa Nagusia 2013

El somni, a quatre passos i divuit segons

Sona el seu nom, amplificat pels altaveus;
ressona el seu cognom, onejant pel pavelló.

S’aixeca de la cadira, al fons de l’escenari, i deixa la solitud.
L’escena davant seu? La multitud!

Milers de persones el miren: silenci respectuós.
Dins seu quin respecte!, aquell públic silenciós.

I un pensament, quasi lament:
“Com pot ser que passin tan de pressa,
els quatre llargs anys des de l’última txapelketa?”

Un pas, dos passos… al tercer, dubta:
en cal un altre, per ser al centre de l’atenció;
un de més, per ser el centre de la tensió.

Cal reprimir-la com sigui, aquesta tensió;
que no es desbordi, ara no!

Tanca els ulls, un segon, i pensa en pedres ancestrals, en roures monumentals.
I, per assegurar, visualitza també acers industrials. I oceans abissals.

Ja és el focus central.

Un focus i un micro deuen neguitejar.
No res comparat amb els 26.000 ulls esbatanats
i el mateix nombre d’orelles, obertes de bat a bat,
que té ara mateix davant del nas.

Un segon, dos segons, tres segons… al desè, li sembla que ja ho té:
les mans, enclaustrades a les butxaques, en surten enlluernades
per avançar, endavant, cap al peu del micròfon.

S’hi acosten esporuguides, com pensant que s’hi enramparan.
Hi contacten sense cap descàrrega
i el cos, tranquil·litzat, les segueix més confiat.

Ja és al mig de l’escenari, capcot, palplantat.

El silenci és espès, com l’ambient.
Només gosa trencar-lo un nen:
és l’Aran, de tant en tant, com provant la seva veu en formació.

Contenció multitudinària de la respiració.
Màxima concentració per a la inspiració.
Ara sols se sent l’esbufec de l’aspirant a campió.

I, de cop, alça el cap.

Sembla que obri la boca, en fa tota la sensació!
Però calla i engoleix la veu: encara pensa la cançó…

Un segon, dos segons… al tercer, l’aire li infla els pulmons.
Ara sí que arrenca el vers, en zortziko major,
el que avui serà el més gran, d’entre els vuit cantadors.

Bertsolari Txapelketa Nagusia 2013

Sud-àfrica

La mort de Nelson Mandela ha tornat a situar Sud-àfrica en boca i pantalla de tothom. I de tot el que m'ha passat pel davant, em quedo amb el fantàstic reportatge d'Eve Fairbanks, que jo he llegit en versió francesa a Slate: Comment une université qui avait aboli la ségrégation l'a remise en place.

El punt de partida (i final) són les fotos de classe de la Universitat de l'Estat Lliure, a Bloemfontein, del 1990 fins ara.

L'altra Palestina

Avui és un dia important per a Palestina, amb la petició formal del president Mahmud Abbas perquè el país esdevingui membre de ple dret de l'ONU a l'assemblea general que es fa a Nova York.

Durant el dia, he navegat una mica per la xarxa i he trobat uns quants vincles d'una "altra Palestina", menys coneguda:

* Borsa de Palestina.

* Bank of Palestine

* Oficina de Turisme palestina.

* Hotel de cinc estrelles a la Franja de Gaza... de propietat catalana i dirigit per Rafel Carpinell.

Així sí

La ressaca de dissabte no va ser prou potent per tombar-me i impedir-me participar en la festa de la democràcia:

I res millor, després de votar, que fer un tomb pels col·legis electorals dalt del Catmòbil, endiumenjat per a tan històrica ocasió!

Coses del Japó

Ja fa dies que vaig llegir la notícia, però fins avui no he pensat de compartir-la. Es veu que al Japó, amb una mitjana de cent suïcidis diaris (el govern calcula que "costen" a l'economia del país, anualment, 32.000 milions de dòlars), s'ha generat un problema col·lateral important: què en fan, els familiars, dels pisos estigmatitzats de les persones que s'han llevat la vida?

Molta gent, sembla, no vol llogar o comprar un apartament on el darrer inquilí s'ha suïcidat, ni tan sols després de profundes reformes o costosos "rituals de purificació".

Del FUET al McDonald's

Aquesta setmana ha saltat a l'actualitat el Front Unitari per l'Emancipació de la Terra, més conegut pel FUET d'Olot, que ha reivindicat amb tota la parafernàlia que es mereix l'acció el segrest del retrat del rei que penjava a l'Ajuntament d'Olot. L'acció, en el més pur estil ridiculista, ha captat l'atenció de desenes de mitjans... Segurament que no hi devia haver més temes de què tractar, oi?

Una acció semblant, que ha tingut lloc per aquestes dates a Finlàndia, no ha rebut tanta atenció mediàtica tot i que ha estat bastant més elaborada. Es tracta del segrest de Ronald McDonald, reivindicat pel Front d'Alliberament Alimentari (FLA), que ha penjat a internet una pàgina amb les seves peticions per alliberar el ninot i uns quants vídeos de l'acció:

Il·lusió

Va, que ja ha caigut Mubàrak. Ara, els militars!

Merci Eva!

PS: Dedico aquesta cançó a l'egipci autoestopista que vam recollir un dia de setembre a Gerri de la Sal (justament, Eva!), perquè a partir d'ara pugui tornar quan vulgui al seu país i s'hi senti... com a casa.

Elko, Nevada

Fa just dos anys vaig anar a una sessió matinal del cinema Alexandra de Barcelona per veure, pràcticament sol, El somni, un documental que seguia el pastor Joan Martí, "Pipa", en la seva última transhumància d'ovelles de l'Empordà al Ripollès.

Coses de l'atzar, més o menys per la mateixa data he tornat a l'Alexandra per fer-hi una matinal. A més de l'agradabilíssima sorpresa de comprovar que amb el preu de l'entrada s'inclou l'esmorzar a l'acollidor bar del cinema, el documental que hi he anat a veure, Amerikanuak, segueix els passos dels últims pastors d'ovelles bascos als estats nord-americans de Nevada i Idaho. Concretament, se centra a parlar i sobretot escoltar els records d'un grup de vells pastors bascos del municipi d'Elko, a Nevada, un dels centres neuràlgics de la important emigració basca cap als EUA el segle passat (juntament amb Boise).

La paraula "tristesa" surt moltes vegades de la seva boca, quan rememoren recolzats al taulell del bar Star la duresa de passar llargues temporades sols (un any i tot) enmig de deserts nevats, amb l'única companyia de milers d'ovelles, un gos i un parell de cavalls. Però no sols hi ha tristesa, al magnífic documental de Berde Produkzioak: també hi ha companyonia, xarxa social (de debò!) i molta passió per les petites coses de la vida.