Feia molt de temps que no em quedava escoltant amb tots els sentits una entrevista radiofònica. I avui a la tarda, m'ha tornat a passar. M'anava a dutxar i he engegat la ràdio. A Ràdio 4 (fa dies que la tinc sintonitzada, mig per esma mig per curiositat), hi començaven a entrevistar en Miquel Fuster, autor del còmic autobiogràfic Miguel, 15 años en la calle, on narra en primera persona i de pròpia mà els quinze anys que va viure als carrers de Barcelona.

El tros de l'entrevista que he enganxat, no parlava tant del llibre (novetat recent) com de la vida dels indigents, i especialment de la seva experiència. Tot i que les preguntes i el to de l'entrevistador no m'han semblat gaire respectuosos (semblaven de "naturalista"), les respostes d'en Miquel m'han sorprès de la primera a l'última.

La primera: contràriament al tòpic, en el procés que el va empènyer a la indigència va tenir la familia (fill i exdona) al seu costat, disposada a ajudar-lo. "Però jo era en un pou i, tot i que em llançaven una corda, no la volia agafar". El perquè és revelador: els feia patir en el seu estat, vivint al carrer i alcoholitzat, i la pena que sentia ell per fer-los mal el va impulsar a apartar-se'n, a separar-se'n. Una altra afirmació: tots els indigents que s'ha trobat eren alcohòlics (no borratxos). Per ell (per tots), l'alcohol era l'únic suport per aguantar uns dies que "semblava que duraven més de vint-i-quatre hores". I una més. A la pregunta sobre per què alguns indigents es neguen a dormir en albergs quan fa molt de fred, doble resposta: perquè en entrar-hi et fan deixar l'alcohol a fora, i passar una nit de mono és molt dur; i perquè en entrar-hi et fan dutxar, i quan es viu al carrer un dels primers trets que es desenvolupen és el de la hidrofòbia, la por de l'aigua.

Per cert. En Miquel Fuster va anar a parar al carrer, principalment, perquè va perdre el seu pis del barri de Sants de Barcelona en un incendi. La desgràcia, i una mala ratxa laboral, el va deixar gairebé sense adonar-se'n al carrer... d'on ha pogut sortir, sortosament.

Aquests últims dies, vaig molt sovint per IKEA. Fins i tot hi he dinat i esmorzat...

M'assabento a través del bloc Ruta Baobab d'I wanna got here, "una comunitat de viatgers per a compartir consells, trucs i idees per a preparar els viatges, recomanacions i la possibilitat de crear la teva pròpia guia o llegir les que han creat els altres".

I, fent-hi una ullada, una d'aquestes guies m'ha robat el cor: The Sopranos Location Tour!

El nom és molt nostrat, però Terra Plana és una firma de sabates molt especial amb botigues a Nova York, Londres i Ljubljana. I també és molt especial la publicitat que fa:

Es nota, es respira, que arriba Nadal i les seves més sanes i esperades tradicions. Com aquesta, aquesta i, sobretot, aquesta!

Ep! Em veig obligat a extreure dels comentaris aquest magnífic debat a la BBC sobre l'escatologia catalana:

Merci Tuti!