L'11 de juliol de 2010 a la nit, el gol d'Andrés Iniesta que va donar la victòria a Espanya en el Mundial de Sud-àfrica no va ser l'únic de la nit. Tan bon punt la pilota xutada pel jugador barcelonista va traspassar el límit de la porteria neerlandesa, es produïa en paral·lel un altre gol molt menys mediàtic, però igualment històric per a una bona part d'espanyols. La Roja, l'apel·lació més recent de la selecció espanyola (tradicionalment s'havia anomenat la "Furia" o la "Furia roja"), quedarà per sempre més lligada al títol més valuós de l'equip espanyol. En les hemeroteques i en la memòria, el "pseudo-Barça" amb què Espanya ha accedit a l'Olimp de l'esport serà la Roja. I no és insignificant comprovar que aquest jove terme, convertit en tan sols mitja dècada en la màxima expressió de l'orgull espanyol, és en masculí un concepte quasi contrari, o si més no molest, per a molts dels qui ara s'esgargamellen amb la Roja.
Ho observava amb claredat José Iglesias fa tot just dos anys, quan la mateixa Roja va guanyar l'Eurocopa: "Estos días hemos asistido a la adopción y bendición del color rojo por parte de régimen actual, desde políticos hasta la familia real. Si después del golpe de estado [de 1939] cualquier sospechoso de rojo podría ser fusilado, ahora el eslogan nacional es 'todos somos rojos'". Es pot acceptar que la Roja és un nom 'curt, visual i fàcil de recordar', com diu M. A. Mateo en aquest article. I que, si es mira enrere, des dels primers passos de la selecció espanyola a la dècada de 1920 es va guanyar el nom de Furia roja, tot i que l'adjectiu no era sempre utilitzat. Però això no treu que l'ús (i abús) de la Roja, ja sense fúria, hagi guanyat força i s'hagi imposat (interessadament) sobretot des de la victòria de l'equip espanyol a l'Eurocopa del 2008, amb Luis Aragonés a la banqueta (i a qui s'atribueix, de fet, el bateig de l'equip amb el color de la samarreta). Cal recordar que el 2008, el "rojo" José Luis Rodríguez Zapatero (amb lleis com la memòria històrica damunt la taula), ja s'allotjava des de feia quatre anys a la Moncloa?
És com a mínim curiós que un color durant moltes dècades combatut pel poder, en pocs anys hagi estat explotat no sols pels diaris de l'òrbita socialista (com Público, El País, El Periódico i l'esportiu Sport, que l'endemà de la multitudinària rebuda de l'equip a Madrid titulaven en portada, respectivament, "La calle es roja", "Una marea roja…" [subtítol], "España Roja" i i "Locura por la Roja"), sinó també, i significativament, per les capçaleres i mitjans de l'oposició més conservadora (Abc, La Razón i l'esportiu Marca, per esmentar-ne tres, no han dubtat ni a l'Eurocopa ni al Mundial a abraçar i difondre el concepte). L'accepció femenina del terme s'ha acabat imposant a ideologies, per designar una nova realitat més horitzontal i simple: l'orgull nacional, sense distincions o matisos polítics.
Reconvertit en el color patri per excel·lència, el vermell resplendent eclipsa progressivament el roig del passat, un color tabú, estigmatitzat, prohibit i perseguit pel franquisme i la dreta extrema, fins al punt de desaparèixer de contes (la Caputxeta vermella va passar a ésser la "Caperucita encarnada"), de locals (El Moulin Rouge del Paral·lel, reflex del mític teatre parisenc, es va transformar en El Molino) i, sí senyores i senyors, també de la mateixa selecció espanyola: durant la dècada de 1940, la samarreta vermella original va passar a ésser blava com les camises falangistes. No va a tornar a recuperar el roig fins al 1947, quan l'aleshores delegat nacional d'Esports, el general Moscardó, va restituir el vermell com a primer equipament. El blau, per cert, continua essent l'uniforme de reserva.
