Bertsolari Txapelketa Nagusia 2013

El somni, a quatre passos i divuit segons

Sona el seu nom, amplificat pels altaveus;
ressona el seu cognom, onejant pel pavelló.

S’aixeca de la cadira, al fons de l’escenari, i deixa la solitud.
L’escena davant seu? La multitud!

Milers de persones el miren: silenci respectuós.
Dins seu quin respecte!, aquell públic silenciós.

I un pensament, quasi lament:
“Com pot ser que passin tan de pressa,
els quatre llargs anys des de l’última txapelketa?”

Un pas, dos passos… al tercer, dubta:
en cal un altre, per ser al centre de l’atenció;
un de més, per ser el centre de la tensió.

Cal reprimir-la com sigui, aquesta tensió;
que no es desbordi, ara no!

Tanca els ulls, un segon, i pensa en pedres ancestrals, en roures monumentals.
I, per assegurar, visualitza també acers industrials. I oceans abissals.

Ja és el focus central.

Un focus i un micro deuen neguitejar.
No res comparat amb els 26.000 ulls esbatanats
i el mateix nombre d’orelles, obertes de bat a bat,
que té ara mateix davant del nas.

Un segon, dos segons, tres segons… al desè, li sembla que ja ho té:
les mans, enclaustrades a les butxaques, en surten enlluernades
per avançar, endavant, cap al peu del micròfon.

S’hi acosten esporuguides, com pensant que s’hi enramparan.
Hi contacten sense cap descàrrega
i el cos, tranquil·litzat, les segueix més confiat.

Ja és al mig de l’escenari, capcot, palplantat.

El silenci és espès, com l’ambient.
Només gosa trencar-lo un nen:
és l’Aran, de tant en tant, com provant la seva veu en formació.

Contenció multitudinària de la respiració.
Màxima concentració per a la inspiració.
Ara sols se sent l’esbufec de l’aspirant a campió.

I, de cop, alça el cap.

Sembla que obri la boca, en fa tota la sensació!
Però calla i engoleix la veu: encara pensa la cançó…

Un segon, dos segons… al tercer, l’aire li infla els pulmons.
Ara sí que arrenca el vers, en zortziko major,
el que avui serà el més gran, d’entre els vuit cantadors.

Bertsolari Txapelketa Nagusia 2013