Aquesta setmana a Mallorca he agafat el costum de comprar, cada dia, el Diari de Balears. I m'ha agradat molt el nou disseny, els continguts i l'agenda local, molt útil per seguir els picats de glosa i els balls de bot de l'illa. I m'ha sorprès molt agradablement poder llegir, diàriament, la glosa del gran Mateu Xurí:
El primer alguerès de què vaig tenir notícia va ser Rafael Caria, gràcies a un llibre que em va obrir els ulls i la porta de la ciutat catalana de Sardenya: "L'Alguer llengua i societat. La minoria catalana entre passat i futur" (1987).
Bon viatge, Rafael, i gràcies!
Actualització: podeu veure la notícia del funeral de Rafael Caria a Catalan Web TV.
Una biblioteca suïssa ha descobert que la durada de vida d'un text és inversament proporcional a l'espai que ocupa al seu suport:
-una placa d'argila del 2000 aC, amb cinc signes per centímetre quadrat, té una vida 10.000 anys;
-un llibre estàndard, amb 15 signes/cm2, es conserva 500 anys;
-i un DVD actual, amb 500 milions de signes/cm2, dura com a màxim 10 anys.
Una de les coses que més em plauen dels veïns del nord és la producció literària en francès. En una llibreria (o en un quiosc), hi trobo llibres (o revistes) que em criden tot i que, a priori, no els tenia en ment. Això m'ha passat recentment amb La plus belle histoire du langage (Seuil, 2008).
El signa la periodista Cécile Lestienne, que ha entrevistat tres especialistes per analitzar la història del llenguatge dividida en tres fases:
1. Als orígens del llenguatge, amb el paleoantropòleg Pascal Picq.
2. La saga de les llengües, amb el lingüista Laurent Sagart.
3. I el renaixement de la paraula, amb la pediatra Ghislaine Dehaene.
De les sucoses dades que s'hi contenen, me n'han agradat especialment aquestes:
-Una evidència espectacular: el bipedisme dels homínids era incompatible amb el fet de donar a llum nounats de cap gros. El fet de poder córrer drets comportava una pelvis estreta. I a mesura que el cervell dels homínids va començar a créixer notablement, gràcies a una millor alimentació, l'única solució perquè les dones no es morissin al part va ser fer néixer criatures "prematures". Actualment el cervell d'un nadó humà és el 25% del que tindrà d'adult, i es desenvoluparà durant deu anys. La primera conseqüència d'aquesta prematuritat és que el creixement del cervell té lloc essencialment fora de l'úter matern, estimulat per totes les informacions rebudes del món que l'envolta, un "úter cultural". Una evidència que ajuda a explicar tant l'extrema dependència dels humans nounats respecte de la resta d'animals com la importància de la cultura en l'aparició del llenguatge.
-El basc és molt probablement l'única llengua formada al paleolític que va sobreviure a Europa la gran extinció lingüística que va comportar el neolític.
-Per saber com es devia pronunciar el xinès en l'antiguitat, els especialistes es basen sobretot en la nombrosa poesia escrita en ideogrames de l'època, amb què poden descobrir les rimes.
-I s'hi esmenta el lingüista alemany August Schleicher (1821-1868), que va escriure una petita faula en (suposat) indoeuropeu:
Gwrhéei hówis, qésyo wlhnéh ne est, hécwons spécet, hoinom kke gwrhúm wóccom wéccontm, hoinom-qe méghm ppórom, hoinom-qe ccménm hóocu ppérontm.
Hówis tu hecwoippos weuqét: "Céer hekknutór moi, hécwons héjontm hnérm widntéi".
Hécwoos tu weuqónt: "Cluttí, hówei, céer kke hekknutór nsméi widntppós: hnéer, pótis, héwyom r wlhnéhm seppi qrnéuti nu qqérmom wéstrom; nécci héwyom wlhnéh hésti".
Tód cecluwóos hówis héjrom ppugét.
Casualitats de la vida, aquests dies es fa al CosmoCaixa de Barcelona el setè Congrés Internacional d'Evolució del Llenguatge!
L'home abans conegut com a Crazy, gracienc de mena, m'ha informat que per Sant Jordi 2007 el portal Gracianet va obrir un concurs de relats breus. I un dels textos presentats és Conte de Sant Jordi blocaire, on enmig del text l'autor ha intentat colar bona part dels nons que formen la blocosfera gracienca... Carabassa inclòs!
L'altre dia vaig fullejar un exemplar de l'edició nord-americana de la revista Reader's Digest i em va sobtar que la lletra dels articles era inusualment grossa. En tornar-me a mirar la portada i llegir el subtítol vaig entendre-ho: "Large print". És a dir, edició per a persones amb deficiències visuals.
I ho vaig trobar molt encertat i digne de compartir-ho amb tots vosaltres. Apa!
La Biblioteca Nacional de França a París té una exposició, fins el març, dedicada a l'Enfer, una "misteriosa secció" del seu ampli catàleg on del 1844 al 1969 s'han aplegat tots els llibres, gravats i manuscrits de contingut sexualment explícit.
A L'Enfer de la Bibliothèque, Eros au secret hi ha, com s'explica en aquest reportatge de Rue89 (amb vídeos inclosos), una descripció històrica de la secció mateixa, però també moltes de les perles que s'hi contenen. Com per exemple novel·les, memòries, estampes japoneses, manuscrits del marquès de Sade i, fins i tot, una aportació catalana: un dibuix cobert d'esperma de Salvador Dalí.
És una frase d'una jove cineasta austríaca, pescada al vol, i em plau citar-la:
"La introducció del rellotge mecànic està molt relacionada amb l'inici de la revolució industrial i el capitalisme, com a mitjà de control dels obrers."
Sovint m'obsessiono per algun tema. Però abans de poder-hi aprofundir, ja se n'interposa un altre i l'obsessió es desvia.
Per això crec que entenc bé les obsessions temàtiques dels altres. I per això també m'apassiona escoltar-les, llegir-les o veure-les. L'última ha estat en forma de llibre, "La cuarta espada", que signa el periodista hispano-peruà Santiago Roncagliolo. Si a primer cop d'ull el títol no us diu res, amb el subtítol i la fotografia de portada de l'edició que n'ha fet Debate ja no queden dubtes: "La historia de Abimael Guzmán y Sendero Luminoso".
Roncagliolo, nascut a Lima i crescut més fora del Perú que a dins, un dia es va preguntar per la guerra que es va lliurar al seu país de naixement entre el 1980 i el 2000, de la qual ningú no vol parlar. Tenia interès per les persones que la van protagonitzar, més que no pas pels fets en si. Com era possible que en ple 1980, a tocar el segle XXI, es pogués desenvolupar una guerra popular, seguint fil per randa els postulats de Mao Tse-Tung, en plena Amèrica llatina? I la clau tenia nom i cognoms: Abimael Guzmán Reinoso.
Roncagliolo intenta acostar-se als cercles familiars i d'amistat de Guzmán, més conegut des del 1980 per "Presidente Gonzalo", amb la intenció de buscar els motius que el van empènyer, de la seva Ayacucho natal, a impulsar el Partido Comunista del Perú por el Sendero Luminoso de José Carlos Mariátegui i, amb ell, una duríssima guerra de dues dècades que va deixar, segons la Comissió de la Veritat, gairebé 70.000 morts o desapareguts. La meitat imputables a Sendero Luminoso i l'altra, a l'exèrcit i la policia.
I el periodista, en la seva recerca, descobreix una tasca de gairebé dues dècades (1960-1980) de preparació del terreny per a la lluita armada, molt clara i ben traçada. Entre els factors remenats pel PCP-SL, hi ha l'educació (la majoria de quadres de Sendero són mestres, professors universitaris o estudiants), la tasca al camp (on l'estat, en aquell temps, és gairebé inexistent) i l'adoctrinament implacable de la militància: "La gran fuerza de Sendero fue siempre la convicción ideológica casi religiosa que les permitía correr riesgos imposibles y pensar como un solo cerebro." Amb tots aquests ingredients, el "president Gonzalo" tenia una estratègia molt clara de guerra popular: incitar l'estat, a través de l'exèrcit i la policia, al genocidi de les comunitats rurals. Només així Sendero podia obtenir el suport incondicional del poble i assumir, a manca d'autoritat, el control polític, social i militar dels territoris arranats. Amb l'objectiu final de conquerir tota la ruralia i assetjar les ciutats, últim reducte "burgès". I això del genocidi, mentre les Olimpíades es feien a Barcelona, gairebé es va assolir, amb matances indiscriminades de civils per part dels dos bàndols, l'ortodòxia més extrema instaurada dins el PCP i un estat peruà en caiguda lliure amb Fujimori al capdavant i personatges sinistres com Montesinos liderant la lluita antisubversiva.
Roncagliolo parla amb tothom qui pot i vol parlar (pocs), intenta extreure conclusions (moltes vegades per gestos facials i reaccions dels entrevistats, més que per paraules), descriu fets importants (com la detenció de Guzmán, el 12 de setembre de 1992) i revela a les pàgines finals una de les causes de la derrota de Sendero: l'amor.
Vídeo de presentació del llibre i de l'autor:
Webs relacionades:
* Bandera Roja.
* Sol Rojo.
* Crítica negativa del llibre.
* Centro de Documentación de los Movimientos Armados.
PS: El divendres 7 de desembre, a la Contra de la Vanguardia, s'hi entrevista Santiago Roncagliolo...
El bo d'en Bush júnior va encunyar fa alguns anys la famosa i divertida llista dels "països del mal". Aleshores no s'imaginava que un compatriota seu, Tony Wheeler, tindria la curiositat de descobrir sobre el terreny per què l'Irac, l'Iran, Corea del Nord, Cuba, Albània o Birmània són tan diabòlics com diu el seu president.
I que en faria un llibre per a Lonely Planet: Bad Lands: A Tourist on the Axis of Evil.
