Avui he fet moltes coses. Massa per recordar-les totes. Sort que almenys d'una n'he pres apunts: la conferència sobre la llengua gitana a Catalunya i al món, que s'ha fet al CCCB.
Hi ha parlat Carlos Muñoz Nieto, un els pocs gitanos de la Península que ha après el romanó internacional. En la seva intervenció ha explicat el procés gradual de decadència del romanó en territori ibèric, des de l'arribada dels gitanos al segle XV fins a l'actualitat. El principal factor pel qual se sospita que a la península Ibèrica aquesta llengua provinent de l'Índia no s'ha conservat és la repressió ferotge, expressada en desenes de pragmàtiques o normes antigitanes des del mateix segle XV. La repressió contra la manera de vestir, els costums i la llengua va arribar a l'extrem de la gran batuda, el 1749, en què en una sola nit es van empresonar de 10.000 a 12.000 gitanos pel simple fet de ser gitanos. La por generada per aquestes mesures, creu Muñoz, explicaria el progressiu abandonament de la llengua, vista pels gitanos com un perill per a la seva integritat física. I és justament el segle XVIII quan es troben els darrers documents escrits del romanó a la península, abans de convertir-se en un conjunt de paraules integrades en les llengües peninsulars (castellà, català, èuscar...).

Després de Carlos Muñoz ha intervingut el professor Ignasi Adiego, que ha centrat la conferència en el caló català, una parla documentada tan sols en tres episodis:
-a la primera meitat del segle XIX, encara amb trets gramaticals propis del romanó;
-a la primera meitat del segle XX, gràcies a les obres literàries de Juli Vallmitjana, basades en el parlar dels gitanos d'Hostafrancs;
-i en els estudis contemporanis del parlar dels gitanos de Perpinyà.
A partir d'aquests tres episodis es pot veure clarament el progressiu pas de la llengua romanó al vocabulari caló.