el bloc carabassa

El guaraní és la llengua pròpia (i majoritària) del Paraguai. I així sona:

Rap:

Folk:

Jo de vegades "capturo" errades lingüístiques i ortogràfiques flagrants que ens envolten. La lingüista elitista, també. I fins i tot l'apòstata desficiosa.

Però hem de reconèixer que quedem molt enrere d'aquesta gent nord-americana:

Cíclicament, quan surt el tema de dir-nos als catalans amb el gentilici "polacs", sorgeix una qüestió: d'on ve això?

Al bloc Gazophylacium no n'han tret l'entrellat, però com a mínim han posat damunt la taula la mitja dotzena d'hipòtesis que més circulen. Trieu i remeneu!

Havia decidit que ja en tenia prou de bloc per avui, però m'acaben d'arribar avisos d'una notícia que sé que molts de vosaltres esperàveu amb candeletes com jo:

La web oficial del Vaticà, per fi, ja disposa de versió en llatí. Genial, oi?! ;)

Us sona allò dels professors i professores que més us han marcat a la vida? Doncs, en el meu cas, un dels que m'han marcat més, en l'època universitària, és Joan Veny, professor (a l'antiga...) de dialectologia i gramàtica històrica, a qui dec bona part de la passió per la varietat de la llengua i la curiositat per l'etimologia.

Justament avui, 25 d'abril, l'investeixen doctor honoris causa a la Universitat de València. I jo, és clar, me n'alegro molt.

Ací teniu, en pdf, el seu deliciós discurs d'avui, "La varietat valenciana: identitat i projecció exterior", on entre altres coses declara el seu "enamorament per les paraules (filòleg vol dir això: amador de les paraules)" i diu que, si bé no sap si mereix el títol de doctor honoris causa, "potser sí el de doctor laboris causa".

PS: També m'alegra que al seu poble natal, Campos, li hagin dedicat una escola.

El primer alguerès de què vaig tenir notícia va ser Rafael Caria, gràcies a un llibre que em va obrir els ulls i la porta de la ciutat catalana de Sardenya: "L'Alguer llengua i societat. La minoria catalana entre passat i futur" (1987).

Bon viatge, Rafael, i gràcies!

Actualització: podeu veure la notícia del funeral de Rafael Caria a Catalan Web TV.

Avui he fet moltes coses. Massa per recordar-les totes. Sort que almenys d'una n'he pres apunts: la conferència sobre la llengua gitana a Catalunya i al món, que s'ha fet al CCCB.

Hi ha parlat Carlos Muñoz Nieto, un els pocs gitanos de la Península que ha après el romanó internacional. En la seva intervenció ha explicat el procés gradual de decadència del romanó en territori ibèric, des de l'arribada dels gitanos al segle XV fins a l'actualitat. El principal factor pel qual se sospita que a la península Ibèrica aquesta llengua provinent de l'Índia no s'ha conservat és la repressió ferotge, expressada en desenes de pragmàtiques o normes antigitanes des del mateix segle XV. La repressió contra la manera de vestir, els costums i la llengua va arribar a l'extrem de la gran batuda, el 1749, en què en una sola nit es van empresonar de 10.000 a 12.000 gitanos pel simple fet de ser gitanos. La por generada per aquestes mesures, creu Muñoz, explicaria el progressiu abandonament de la llengua, vista pels gitanos com un perill per a la seva integritat física. I és justament el segle XVIII quan es troben els darrers documents escrits del romanó a la península, abans de convertir-se en un conjunt de paraules integrades en les llengües peninsulars (castellà, català, èuscar...).

Després de Carlos Muñoz ha intervingut el professor Ignasi Adiego, que ha centrat la conferència en el caló català, una parla documentada tan sols en tres episodis:

-a la primera meitat del segle XIX, encara amb trets gramaticals propis del romanó;
-a la primera meitat del segle XX, gràcies a les obres literàries de Juli Vallmitjana, basades en el parlar dels gitanos d'Hostafrancs;
-i en els estudis contemporanis del parlar dels gitanos de Perpinyà.

A partir d'aquests tres episodis es pot veure clarament el progressiu pas de la llengua romanó al vocabulari caló.

Una de les coses que més em plauen dels veïns del nord és la producció literària en francès. En una llibreria (o en un quiosc), hi trobo llibres (o revistes) que em criden tot i que, a priori, no els tenia en ment. Això m'ha passat recentment amb La plus belle histoire du langage (Seuil, 2008).

El signa la periodista Cécile Lestienne, que ha entrevistat tres especialistes per analitzar la història del llenguatge dividida en tres fases:

1. Als orígens del llenguatge, amb el paleoantropòleg Pascal Picq.

2. La saga de les llengües, amb el lingüista Laurent Sagart.

3. I el renaixement de la paraula, amb la pediatra Ghislaine Dehaene.

De les sucoses dades que s'hi contenen, me n'han agradat especialment aquestes:

-Una evidència espectacular: el bipedisme dels homínids era incompatible amb el fet de donar a llum nounats de cap gros. El fet de poder córrer drets comportava una pelvis estreta. I a mesura que el cervell dels homínids va començar a créixer notablement, gràcies a una millor alimentació, l'única solució perquè les dones no es morissin al part va ser fer néixer criatures "prematures". Actualment el cervell d'un nadó humà és el 25% del que tindrà d'adult, i es desenvoluparà durant deu anys. La primera conseqüència d'aquesta prematuritat és que el creixement del cervell té lloc essencialment fora de l'úter matern, estimulat per totes les informacions rebudes del món que l'envolta, un "úter cultural". Una evidència que ajuda a explicar tant l'extrema dependència dels humans nounats respecte de la resta d'animals com la importància de la cultura en l'aparició del llenguatge.

-El basc és molt probablement l'única llengua formada al paleolític que va sobreviure a Europa la gran extinció lingüística que va comportar el neolític.

-Per saber com es devia pronunciar el xinès en l'antiguitat, els especialistes es basen sobretot en la nombrosa poesia escrita en ideogrames de l'època, amb què poden descobrir les rimes.

-I s'hi esmenta el lingüista alemany August Schleicher (1821-1868), que va escriure una petita faula en (suposat) indoeuropeu:

Gwrhéei hówis, qésyo wlhnéh ne est, hécwons spécet, hoinom kke gwrhúm wóccom wéccontm, hoinom-qe méghm ppórom, hoinom-qe ccménm hóocu ppérontm.
Hówis tu hecwoippos weuqét: "Céer hekknutór moi, hécwons héjontm hnérm widntéi".
Hécwoos tu weuqónt: "Cluttí, hówei, céer kke hekknutór nsméi widntppós: hnéer, pótis, héwyom r wlhnéhm seppi qrnéuti nu qqérmom wéstrom; nécci héwyom wlhnéh hésti".
Tód cecluwóos hówis héjrom ppugét.

Casualitats de la vida, aquests dies es fa al CosmoCaixa de Barcelona el setè Congrés Internacional d'Evolució del Llenguatge!